Per començar, voldríem preguntar-vos quins creieu que són els trets diferenciadorsde la vostra cooperativa, allò que us distingeixi de la resta en relació al model de provisió de cures.
Teresa: Una cosa que caracteritza la manera de ser i treballar de Ca l’Abril és la humanitat que tenim. Posem les persones al centre de la nostra cooperativa. Tenim una manera de cuidar que ens diferencia. Per nosaltres és molt transformador com veiem a les persones amb les que treballem: les persones no són diners, això no és un negoci, no tenim afany de lucre. Però dissortadament, en aquest sector, moltes vegades s’entenen les cures de la manera contrària.
Irma: Hi ha persones que només ens poden contractar per a una certa quantitat d’hores de cura, i la nostra obligació és atendre-les. Però de vegades arribem i veiem que el lloc on viuen no està net, i aleshores fem un esforç també per netejar, encara que aquest servei no estigui recollit en el nostre full de serveis. Nosaltres entenenm que la higiene també forma part de la cura. Així fem que se senti bé la persona que cuidem, i també nosaltres, com a cuidadores. És a dir: nosaltres veiem més enllà de “només higiene” o “només alimentació”. Una altra cosa potent del nostre projecte ha estat unir-nos, malgrat les nostres diferències, perquè som un col·lectiu que presenta diferents sexes, nacionalitats… Aquest va ser el gran repte de Ca l’Abril en els seus inicis: aprendre a portar-nos bé, sentir-nos a gust amb totes les nostres companyes i companys, crear un bon ambient, un bon rotllo…
I com ho heu aconseguit?
Irma: Això ho hem aconseguit parlant molt, amb una comunicació assertiva, tot motivat per les ganes de lluitar i tirar endavant la cooperativa. També fem reunions mensuals, en què parlem de temes interns, ens organitzem, ens recolzem i ens cobrim entre nosaltres. Hem fet cursos que van des de tècniques de comunicació, fins a relaxació i gestió de l’estrès. Això és molt important per mantenir un bon ambient, perquè moltes vegades les cuidadores ens empassem moltes coses, perquè tractem amb persones amb diferents tipus de problemes, o amb demències, i sempre hem d’estar allà sostenint, sempre aportant. Juntes arribem a la conclusió que nosaltres també necessitem deixar anar aquesta càrrega emocional, que moltes vegades no sabem com gestionar. I hem après a fer-ho, per mantenir el bon ambient de treball i la visió de Ca l’Abril.
Clar! És que sou una cooperativa molt diversa, de fet, com dèieu, quan us vau formar no us coneixíeu de res, més enllà del projecte de Barcelona Activa. Des d’aquesta diversitat que us caracteritza, què enteneu per cura digna?
Irma: Per a mi, per a nosaltres, cura digna és un salari digne. Això ens permet treballar bé, treballar contentes, perquè estem cobrant bé. I si faig a gust el meu treball, això es repercuteix en la persona que cuido. Però si a final de mes no hi ha una remuneració digna, això desestabilitza a la cuidadora, genera precarietat i les tasques de cura que no es fan bé. Aquesta és la dignitat per la que estem lluitant. Cuidar a les dues parts. Jo he treballat en residències amb persones grans des de fa 9 anys, i és brutal la diferència. En una residència, tu fas el teu treball i no tens ni temps per a preguntar-li a l’avi “vols anar al lavabo ara?”, perquè hi ha un rellotge que et marca i has de portar-lo al lavabo encara que no vulgui. En canvi, cuidar a casa en diferent: parles, t’empapes de la vida d’aquella persona, generes confiança, et sents part, i això et motiva perquè quan veus a la persona confiada, contenta, que et fa un petó de gràcies, de comiat, això és molt transformador. En una residència quan tindràs temps per abraçar a una persona? Potser pots fer-ho amb una, però al final del dia treballes amb vint. Hi ha molta gent que està neta, està ben alimentada, però després, pel que fa referència a l’atenció emocional, estan fatal. I això a mi em fa sentir malament, perquè les àvies i els avis hauríem de cuidar-les i reconèixer-los tot el que han viscut. El que elles i ells saben ens pot ajudar moltíssim per a no repetir els errors i per créixer com a societat.
I passant al tema del treball en xarxa. Quines motivacions us van portar a entrar al grup de “Cura Digna”? Què aporteu vosaltres al grup i que us aporta el grup a vosaltres?
Teresa: Bé, per a mi ha estat una gran satisfacció que entre diverses cooperatives estiguem reflexionant sobre les cures, col·laborar juntes, treballar per ser més visibles, que tothom sàpiga que som aquí i que estem lluitant per una cura que sigui respectuosa amb les persones usuàries i també amb les professionals.
Irma: Sí, ha estat molt important visibilitzar el que fem, que se li doni una mica més de valor al treball, no sols en el sentit econòmic, sinó que es vegi com una professió més digna. Respecte a la xarxa, això ens aporta més coneixement de cara al futur, col·laborar i potenciar sobretot la difusió del nostre treball. I esperem que unides puguem aconseguir un suport més gran de les institucions a les cooperatives petites.
I si haguessin de triar la principal reivindicació de Cal Abril, cap a l’administració pública, cap a la societat i cap a altres organitzacions: què els demanaríeu?
Irma: La reivindicació de Ca l’Abril, a més del sou digne, és que es tingui en compte el saber i l’experiència de les dones que treballen en el sector de les cures, que no se’ns aparti. Les cuidadores sempre hem estat invisible, i ara és moment que sàpiguen que som aquí i que tenim la suficient força per continuar lluitant. Que se’ns valori i reconegui, perquè fem un treball molt digne i molt laboriós que sosté la vida.
Teresa: Sí, la feina de cuidadora és a la cua de valoració dels oficis: és qui fa allò que ningú vol fer. I a més a més, és mare i ha cuidat tota la vida. El treball de cuidadora ha de ser visibilitzat com una professió, com un ofici molt més important, ja que de nosaltres depenen moltes persones que no poden cuidar-se per si mateixes. Això els demanaríem a totes i tots, a l’administració, a la societat i a altres organitzacions: que valorin aquest treball.
Irma: Sí, i jo penso que a la joventut també se l’hauria d’implicar una mica més en aquest sentit, i que les institucions haurien de donar-los més suport. També es necessita un cens, saber quantes persones viuen soles, cada quant les visiten, cada quant es parla amb elles per telèfon. Potser així, si una persona viu sola i no pot tenir una cuidadora, es pot trucar per telèfon, es pot visitar una vegada a la setmana, i així es pot lluitar contra la solitud. Tot això es podria fer si es tenen les dades necessàries i si l’Estat invertís més diners en cures.