Transformant imaginaris: l’art com a resposta antiracista

"Obrir aquesta sala i veure a una persona racialitzada a l'escenari és una acció antiracista. Això impacta en l'imaginari social que es té sobre les comunitats, que sempre les veiem victimitzades, precaritzades, vulnerables... i en canvi, aquí veus a la gent empoderada, amb el seu discurs i narrativa, amb alguna cosa a comptar i amb un alt nivell de professionalitat. Això canvia la imatge social".

Periferia Cimarronas

Periferia Cimarronas és una cooperativa, un espai afrocentrat i afrofreminista, que es divideix en una sala de teatre i una botiga. Situada en el barri de Sants, les parets de la Perifèria acullen diferents projectes culturals que secunden i visibilitzen a les persones racialitzades, migrades i dissidents de gènere. El camí per a arribar fins aquí no ha estat fàcil i, actualment, la cooperativa continua fent front a múltiples desafiaments per a garantir la seva sostenibilitat. D’això parlem amb Karel Mena, una de les impulsores d’aquest espai.

WEB: https://periferiacimarronas.es

Twitter: https://twitter.com/CoopPeriferia

Instagram: https://www.instagram.com/periferiacimarronas/

Sou una cooperativa que, entre altres, té com a objectiu visibilitzar col·lectius afrodescendents vinculats a les arts i a l’esfera cultural local i internacional. Quins consideres que són els aspectes més transformadors de Periferia Cimarronas?

Hi ha molts aspectes transformadors, però, un d’ells, és l’impacte social que pot tenir a llarg termini la inclusió de les persones racialitzades en la cultura. No només socialment, sinó també en poder mesurar quantes companyies de persones racialitzades i migrades han passat per la Periferia en un any, quantes tècniques i tècnics, quantes productores, és a dir, tenir dades. I aquestes dades et parlen de quanta gent està treballant dins del sector. També ens interessa que vinguin programadors a veure les obres i que després les programin en altres espais i que, finalment, la programació cultural de la ciutat es vegi transformada. Però, sense dubte, en el dia a dia, crec que el més transformador és l’acció antiracista. Venir a aquesta sala i veure a una persona racialitzada en l’escenari ja és una acció antiracista per si mateixa i, això, ajuda a canviar els imaginaris socials que existeixen sobre les comunitats, perquè sempre veiem el col·lectiu afro precaritzat, victimitzat, vulnerable… i aquí no. Aquí veus a la gent empoderada, amb els seus discursos clars i amb un alt nivell de professionalitat, llavors això fa que canviï la imatge social dels col·lectius. La Periferia cobreix una necessitat i això és un aspecte transformador, la necessitat de la inclusió de referents afrodescendents en la comunitat artística, en la cultura i en el quefer d’aquesta ciutat.

També és molt transformador laboralment, perquè és un lloc on a partir de la cooperativa de treball associat, volem crear més treball. Aquí sí que hem d’esmentar que ens impacta la Llei d’Estrangeria que no ens permet contractar a determinats artistes per no estar en situació regular o per tenir permisos de residència diversos. Hem de fer molts esforços perquè determinats artistes puguin ser presents perquè creiem que sí que tenen dret a tenir un espai on mostrar el seu treball, participar en la vida cultural de la ciutat i poder rebre una remuneració.

Teniu una proposta molt específica, que és la cultura afrodescendent, migrada, racialitzada i dissident de gènere. Com abordeu la interseccionalitat i què enteneu d’aquest concepte a Perifèria Cimarronas?

Bé, la veritat és que el discurs interseccional no és un discurs que desenvolupem en amplitud, però si és present, evidentment, perquè les comunitats amb les quals treballem estan travessades per la interseccionalitat. A vegades, s’expressa quant a discurs, a vegades no, però sí que hi és. És clar que les persones creuades per la interseccionalitat tenen menys accés, no sols a la cultura, sinó a les oportunitats de treball. En aquest sentit, Periferia ofereix aquestes dues coses, ja que és una cooperativa de treball associat que intenta que tot el treball extern que es genera sigui cobert per les mateixes comunitats. En aquest sentit, sí que hi ha oferta de treball per a la comunitat, sempre prioritzem que sigui una persona negra o afrodescendent, o migrada o racialitzada, qui prengui els nostres treballs. Això ha donat oportunitat a unes persones que històricament no les han tingut. El mateix en la cultura, hi ha comunitats que volen venir, però no tenen accés econòmic. Evidentment que això és un projecte que necessita la part econòmica, però també és conscient de quin és el seu paper social. Ningú es quedarà fora perquè no pugui pagar una entrada.

Jo crec que ens enfrontem a la interseccionalitat intentant prioritzar perfils similars al nostre. També és un tema complex perquè moltes vegades el que nosaltres entenem per una visió interseccional o per una pràctica antiracista efectiva, crítica i reflexiva, és molt diferent de la visió dels projectes de polítiques culturals que impulsen les subvencions públiques. I això ens fa reflexionar sobre com les estructures encara no són diverses i continuen sent estructures de privilegi per a la població blanca, la qual cosa influeix en les bases i en la concepció que es té de les pràctiques antiracistes i interseccionals. No és el mateix mirar l’antiracisme des d’algú racialitzat que des d’algú a qui no l’afecta directament.

I en quines pràctiques concretes es materialitza aquest antiracisme? O la perspectiva interseccional, encara que no utilitzeu aquest concepte pròpiament?

Alguna pràctica que jo considero antiracista és, per exemple, el fet que a la botiga no suggerim preus. Cada companya o company diu: “El meu producte costa això” i aquí no hi ha discussió possible. No hi ha regateig, si tu vols vendre-ho a aquest preu, doncs es ven a aquest preu, tu saps el que t’ha costat. Et trobes que hi ha productes similars que tenen preus molt diferents, però clar, les condicions de producció de cada persona canvien. Llavors no pots posar-los tots igual perquè això és injust i no estaràs tenint en compte les condicions específiques de cada persona. Una altra pràctica concreta és que en els tallers que oferim, les persones que els fan, han de ser persones involucrades personalment, vivencialment. Aquí ens han arribat moltes propostes de tallers de danses africanes realitzats per persones blanques. Llavors els hi diem: “No, perdona, ha de ser una persona racialitzada, una persona que conegui de primera mà el tema”. Igual, això no exclou que pugui haver-hi projectes mixtos. Hi ha qui es pensa que aquest espai no és per a persones blanques, però no és així, pot haver-hi projectes mixtos, el que no pot haver-hi és tot un projecte motoritzat per una persona blanca, perquè les persones blanques ja tenen molts espais. Per això, que ocupin aquí un espai, no té sentit.

I també pretenem ser molt acurades. Sabem que tenim diferents maneres d’analitzar i reflexionar sobre l’opressió, a vegades hi ha discursos més light, discursos més “canyeros” o discursos més feridors… Hi ha discursos diversos dins del nostre col·lectiu i això es reflecteix en les propostes que ens arriben. Intentem sempre parlar amb la creadora o el creador i, quan detectem que pot haver-hi polèmica per un punt de vista en un espectacle, fem un col·loqui després de la funció, també perquè aquesta persona creadora tingui l’oportunitat d’escoltar com està impactant el seu treball, com s’està rebent.

I les perspectives feministes com entren en aquestes reflexions lligades a la interseccionalitat i l’antiracisme a Periferia Cimarronas?

El feminisme que es practica o es promou a Periferia Cimarronas és un feminisme concret: és l’afrofeminisme directament, i, més enllà, el transfeminisme. Això ja et posa en un altre lloc respecte dels feminismes en general, perquè són dos corrents realment molt crítiques amb la resta dels feminismes en creuar-se les interseccionalitats. No és el mateix una dona blanca que una dona negra, no li impacten les mateixes coses, no li travessen les mateixes coses, llavors des d’aquestes perspectives cal dir tot el temps a les feministes: “Col·legues, això que t’afecta a tu, a mi m’afecta d’una manera molt diferent”.

Clar, cal tenir en compte aquests eixos diversos que ens travessen i ens permeten situar-nos. I en Periferia, treballeu en xarxa? Com connecteu amb altres col·lectius amb perfils o necessitats similars?

Tenim treball en xarxa a tot nivell, perquè col·laborem en suport logístic, en suport tècnic. Per exemple, ens diu algun company que no sap com enfrontar una subvenció i nosaltres li donem un cop de mà. O, a vegades, ens hem trobat amb algun forat econòmic que hem tingut necessitat de cobrir i algunes associacions amigues ens han ajudat econòmicament, per exemple. I després ens recolzem molt en la comunicació, perquè tot el que fem, circula per la xarxa. Jo crec que és molt pròxim, una col·laboració no gaire institucionalitzada, és més de tu a tu, de persona a persona. Però, clar, aquestes persones estan dins de les entitats, llavors aquí repercuteix la col·laboració entre organitzacions.

I, per a acabar, si Periferia Cimarronas hagués de triar tres reivindicacions clau, una enfocada a l’administració pública, una altra enfocada a la societat civil i una altra enfocada a les altres organitzacions del sector amb les quals treballeu en xarxa, què li demanaries a cadascuna d’aquestes?

Mira, nosaltres vam estar fa uns mesos en una trobada amb moltes col·lectives racialitzades i migrades i el que va sorgir aquí és que necessitem una relació amb l’administració menys burocratitzada. La gent pensa que és una qüestió de diners, de tenir més diners, però no és només això, perquè moltes vegades tenir més diners també és un problema, et fa molt dependent, no manté el projecte a flotació ni el fa sostenible. Però el que sí que ens obstaculitza molt és la burocratització. Llavors això és una petició, tenir una relació més pròxima, menys burocràtica o, que aquesta burocràcia que ja existeix, tingui en compte els temps reals dels processos, perquè clar, demanes una subvenció al febrer, te la concedeixen a la fi de juliol i te la paguen a l’octubre, deu mesos després del projecte. Això, operativament, no funciona.

A la societat civil, li demanaríem més diàleg entre els diferents sectors, més diàlegs transversals. I que mirem la cultura no només des de l’impacte que té dins del seu propi àmbit, sinó més enllà, perquè la cultura impacta en tot. Li demanaríem més reflexions en aquest sentit, plantejar-se com crear corretges de transmissió de coneixements en diferents àmbits.

Per una qüestió del mateix funcionament, el cooperativisme té encara molta precarietat, perquè no s’aconsegueix la dignitat salarial que es voldria. Però, potser, si ens reunim totes les que estem treballant en un mateix sentit, jo crec que tindríem més força. Demanaria que s’impulsessin projectes d’intercooperació, perquè això ens fa més forts i ens fa més eficaços en la construcció d’objectius comuns.