Després de la pandèmia i enmig d’un context que ha posat en crisi l’actual model de provisió de cures, quins creieu que són els elements més transformadors de la vostra cooperativa?
Wendy: Crec que són moltes coses, però per anomenar algunes, em sembla molt rupturista que les nostres companyes estiguin contractades per la cooperativa Mujeres Pa’lante sota el Règim General de la Seguretat Social. Això és un tema polític molt important, ja que moltes dones que treballen en l’àmbit de les cures i la neteja ho fan sota el Règim Especial del Treball de la Llar. A més, aquesta és una lluita que venien fent les nostres companyes de l’associació Mujeres Pa’lante des de fa molt temps i que inunda, evidentment, el naixement de la cooperativa. Quan es van crear els nostres estatuts, les companyes es van incorporar com a treballadores sota el Règim General.
També ens sembla molt innovador que, de cara als i les clientes, som molt més properes que altres empreses del sector. I en matèria interna, el tracte que tenim nosaltres entre companyes, també és molt proper: coneixem la història de totes, els seus processos migratoris, els problemes de salut, les situacions familiars. Llavors jo sé que no estic parlant amb una treballadora X, estic parlant amb l’Erika, la Teresa o la Ivonne, i sé que el seu procés migratori va ser molt complicat i que si ella no està bé avui en el treball és per això. També ens preocupem molt que les treballadores puguin conciliar el seu temps de treball amb la seva vida familiar, estar amb els seus fills i filles. Una altra cosa molt distintiva nostra són els espais que generem per a poder compartir coses que no són del treball i els espais d’autocura, com un espai de massatges que tindrem ara després d’aquesta entrevista. Al final allò transformador és el tracte i la intenció de fer les coses d’una manera diferent, i reconèixer que tot això s’ha pogut fer gràcies a les aportacions de moltes altres dones que van obrir el camí abans que nosaltres. Nosaltres vam néixer de l’associació Mujeres Pa’Lante que treballa, principalment, en suport a dones immigrants a través d’assessoria sociolaboral i formacions a dones que no tenen els seus papers en regla. Aquestes formacions són en diverses temàtiques, com per exemple en atenció sociosanitària, i es fan amb l’objectiu de lliurar-los eines i tècniques professionals a les dones que ja s’estan dedicant a les tasques de cures, que han trobat aquests treballs com una manera de sobreviure en els seus processos migratoris, però que moltes vegades no tenen totes les eines per a exercir aquest treball de manera adequada. Llavors, en aquest context, l’any 2017 es va presentar un projecte per part de l’associació Mujeres Pa’lante, per a crear la cooperativa Mujeres Pa’lante, ja que l’associació va detectar que hi havia moltes companyes que estaven formades per l’associació però que necessitaven una resposta laboral. Llavors aquesta cooperativa neix per a ocupar dones que han estat formades en l’associació. Ara som una “dragona” amb dos caps, perquè l’associació i la cooperativa cobreixen necessitats diferents però segueixen vinculades. De fet, a la cooperativa hi ha tres sòcies i una d’elles és l’associació. És a dir, som dos equips separats, però no podem desconèixer que ens uneix una mateixa història, llavors tot es treballa en xarxa amb l’associació.
Per exemple, les assessories sociolaborals es fan allà, els tallers sociolaborals que es fan amb voluntariat, es fan allà. La companya que ens porta les nostres xarxes socials és la que fa el primer acolliment a l’associació. Les activitats que fem són completament diferents, però ens retroalimentem principalment de la necessitat que tenen les dones que arriben als nostres espais: les dones volen cursos i les companyes que les reben ens traspassen la informació.
I de manera concreta, què significa per a vosaltres “cura digna”?
Leire: Posar la vida al centre, això es diu en molts llocs, cal posar la vida al centre, tant de les companyes que fan els serveis a domicili com també, de les necessitats dels i de les clientes. És a dir, més que posar al centre la part econòmica, monetària, és posar al centre la vida i les necessitats personals.
Wendy: Sí, i jo afegiria que es pugui pagar de manera digna també, que les tasques de neteja i de cura es paguin bé. Nosaltres treballem amb professionals de la neteja: tu li passes la clau de la teva casa a una persona perquè et vagi a netejar, això ha de generar una confiança enorme i té un valor. I això s’ha de pagar bé. Dignificar les cures és que una companya pugui treballar fins a les cinc de la tarda i tingui un salari digne, i que no hagi de treballar de dilluns a divendres fins a les vuit, caps de setmana i a les nits.
I quines motivacions us van fer entrar a la xarxa “Cura Digna”? Què aporteu vosaltres a aquest grup i què us aporta el grup a vosaltres?
Wendy: Nosaltres entrem a aquest grup en un moment de baixada per la pandèmia. La línia de càtering, que era un èxit, es va enfonsar durant el confinament. Aquí vam haver de sobreviure executant altres projectes i les nostres companyes que estan amb contracte van haver de passar a ERTO, ja que eren les eines de les quals podíem tirar en aquell moment. Allà apareix l’opció d’entrar a aquest grup que ja s’estava formant. En aquell moment ens va donar llum, perquè nosaltres estàvem començant l’activitat de serveis de la cooperativa, i la pandèmia gairebé ens obliga a tancar. Llavors, tot el treball de donar-nos a conèixer, de visibilització, que anava súper bé, se’n va anar en orris una altra vegada. En aquest grup trobem una xarxa i una manera de visibilitzar les nostres necessitats com a cooperativa, que en aquell moment era tenir clients i clientes per a poder sostenir els contractes de les companyes, que al mateix temps són indispensables perquè puguin tenir i renovar els seus papers. Nosaltres entrem al grup des de la necessitat de sobreviure com a cooperativa i després s’ha tornat un espai molt important. Aquest grup, aquesta xarxa, ens aporta visibilitat, braços, per tal que puguem compartir la tasca de comercialització de les nostres cooperatives entre vàries. D’altra banda, està el tema de la conceptualització de les cures, debatre sobre això és súper enriquidor. Tinc companyes súper intel·ligents aquí i que tenen un discurs entorn a les cures molt potent. És un espai d’aprenentatge. També és un grup súper divers, en què hi ha moltes cuidadores que ens ensenyen molt. I nosaltres, crec, aportem l’experiència que tenim, tots els anys que portem executant projectes, organitzant cursos, participant en diferents espais. En aquest grup hi ha una retroalimentació molt important a nivell humà. Fins i tot amb algunes ja ens hem fet amigues.
Leire: És un espai des d’on exigir plegades la corresponsabilitat d’un major nombre d’agents en matèria de cures. Perquè l’Estat no està invertint res i ho ha traspassat tot a l’àmbit privat, li ha deixat tota la responsabilitat a les famílies. S’ha de continuar parlant sobre el model de cura però sobretot quantificar, posar els diners que faci falta. Llavors jo crec que ja n’hi ha prou d’anàlisi, cal passar a l’acció. Totes les anàlisis ja estan fetes, ara falta posar els diners i repartir millor les responsabilitats. I també haurien d’implicar-se totes les persones, no sols l’Estat, sinó que tota la societat, per a transformar aquest sistema.