Sindillar té una llarga trajectòria d’activisme i organització. Imaginem que heu passat per moltes transformacions i adaptacions en aquests 11 anys. Amb la perspectiva que lliura el temps, quins creieu que són els elements més transformadors del vostre sindicat?
Per començar, el fet de constituir-nos com un sindicat feminista, antiracista i decolonial gestionat per dones migrades. La paraula sindicat ha estat masculinitzada, nosaltres prenem el poder d’autoorganitzar-nos i autorepresentar-nos. Som antiracistes perquè treballem per acabar amb el racisme, incloent-hi els discursos i pràctiques colonials. Això és transformador. També, fer lluita política als carrers, el fet d’assistir a manifestacions i estar envoltades de persones que estan d’acord en les nostres demandes i reivindicacions dona poder i alhora, ens converteix en persones actives que lluitem pels nostres drets i pels drets de totes.
Un alte element que considerem fonamental és el reconeixement econòmic. Al llarg d’aquests anys hem creat diferents projectes d’autogestió per tenir ingressos que són distribuïts entre totes les companyes, i poso l’èmfasi en això perquè nosaltres creiem que la independència econòmica dona poder de decisió. A més, en aquest sistema capitalista en què vivim, el que necessitem són diners per llogar un pis; si estic en una situació de violència, necessito diners per tenir autonomia, per l’escola de les criatures, per moure’m, per a agafar el bus, el metro. Per aquesta raó hem generat diferents projectes d’autogestió, com el projecte del servei de càtering , que és un projecte que tenim des del 2012. Aquest projecte es diu “Sabers i sabors” i el creem per a rescatar els coneixement i els gustos que porten les companyes de cadascun dels seus llocs d’origen. Així mateix, és un servei d’àpats especial, perquè mostra una gamma de sabors que aquí igual no són tan coneguts. Una altra línia d’autogestió que tenim és l’àrea tèxtil que es diu “SindiRebels”, en la qual fem ninetes de dones històriques i notables. Aquesta línia es va crear després de la pandèmia com una manera de generar ingressos i alhora reconèixer i compartir els nostres sabers, ja que una companya ens va fer un tutorial i cadascuna, amb els elements que tenia a casa, va començar a fer aquestes ninetes de tela que es donaven com a intercanvi a aquelles persones que aportessin a la nostra caixa de resistència. Va ser una manera de fugir de les idees paternalistes i assistencialistes i de posicionar dinàmiques d’intercanvi en un moment complex.
Finalment, un altre projecte és la ruta antiracista de les cures, que és com un tour turístic en què visitem cinc punts del casc antic de Barcelona, on es mostra la petjada de diferents dones, catalanes i migrades. En la mateixa línia, tenim un projecte de pedagogies antiracistes en instituts, que són tres càpsules que fem en escoles, sobretot, en instituts de primer a quart de l’ESO i això és per a combatre el racisme i els estereotips. Per a nosaltres és molt potent poder autogestionar espais i, alhora, reconèixer els nostres sabers.
I a nivell intern, en l’organització de Sindilla, quins elements transformadors identifiqueu?
Crec que el més transformador són els nostres espais d’autocura. Un dels projectes que fem es diu “Art i Manyaga Política”, que són trobades artístiques, de diferents temàtiques, on a més tenim un espai de ludoteca perquè les companyes que venen amb les seves filles i fills se sentin acollides i puguin gaudir. A més, la ludoteca té un enfocament on es parla de diversitat, ecologia, de ambient, gestió de conflictes, educació emocional, duel migratori, entre d’altres. S’estan lliurant coneixements valuosos per a les nenes i nens.
Un altre punt que em sembla representatiu és que a les nostres assemblees sempre acabem menjant juntes, i això ho fem com una aposta política perquè també té a veure amb la reciprocitat i la gestió de la diversitat, perquè igual hi ha companyes que són vegetarianes, n’hi ha que mengen amb picant, altres amb molts condiments… El menjar ens permet obrir-nos a la diversitat i preparar, per exemple, menjars inclusius. També és una manera de cuidar-nos. Així rescatem la riquesa que tenim de menjar i generem espais de trobada on ens vinculem. És molt bonic veure la reciprocitat, saber que tu estàs per l’assemblea i que tota l’assemblea és aquí per tu. Això és molt important per a la cura individual i col·lectiu.
I què vol dir per a vosaltres cura digna?
Per pensar en un model transformador de cura, partim d’un lema que després se’l va apropiar l’ajuntament, que és “cuidar a les que cuiden”. Una cura digna té a veure amb tenir cura de qui proveeix els treballs: té a veure amb la retribució econòmica, els espais de descans, un tracte respectuós… Jo crec que la cura digna és bàsicament això: que la dignitat en la cura no sigui unilateral. És important assenyalar que en aquest sistema a les dones ens han ensenyat a agradar, a estar disponibles, a deixar de costat les nostres necessitats, els nostres desitjos, i estar sempre disponible per als desitjos dels altres. Hem de trencar amb aquesta idea i pensar que som igual d’importants que les altres persones. I clar que costa molt perquè són molts anys amb aquesta educació, és un procés per a totes, de pensar dia a dia “la meva necessitat és important”, “el meu desig importa”, “els meus límits importen”. També és part del procés entendre que no és només la meva responsabilitat, ja que l’altra part també ha de tenir responsabilitat de cuidar, de posar límits, de proposar-li a la cuidadora que es prengui descansos, perquè si no, una altra vegada, es posa la responsabilitat només en les dones, en les persones que estan exercint les cures. Si una dona treballa 10 hores diàries i està cansada, la persona que la contracta o que li dona el treball, també pot pensar una mica i adonar-se que aquests ritmes no són saludables i no estan bé. Per a les dones migrades no sempre és fàcil posar el límit, perquè quan et sents en un estat de vulneració de drets, sents que no sempre tens dret a descansar, parlar, negociar. Fins i tot algunes creuen que si diuen que necessiten descansar, s’enfadaran amb elles i que no els pagaran el sou. I aquestes són realitats que ocorren.
Totalment, són coses que fins i tot passen més sovint del que una creu. I en aquest sentit, per què heu decidit entrar al la xarxa “Cura Digna”? Què sentiu que aporteu al grup i que us aporta el grup a vosaltres?
Nosaltres no vam néixer soles. Sempre vam estar acompanyades per altres organitzacions i comptem amb moltes companyes i companys migrants i també catalanes amb els qui tenim aliances. En el cas de la xarxa “Cura Digna”, sempre van estar aportant durant la pandèmia, va ser molt important aquesta cooperació. A vegades costa generar vincles igualitaris, perquè no sempre es tracta a les dones migrades igual que a les altres dones, que a les dones que són d’aquí. Llavors, en aquest grup podem anar fent que tot sigui més igualitari, més equitatiu. Crec que nosaltres aportem una visió polititzada i antiracista de les coses. I també nosaltres sabem que tenim un valor i la nostra pròpia capacitat d’agència, llavors a aquest grup aportem el fugir de la dinàmica assistencialista, això crec que és important posar-ho en relleu en formar part d’aquestes xarxes de cooperació. Crec que allò important d’aquest grup és que els debats també es tradueixin a la pràctica i no quedin només en les idees. En el món de les cooperatives es genera una sensació que es té tot treballat, però moltes vegades les pràctiques són racistes, assistencialistas, vexatòries i violentes. Llavors, jo crec que aquesta és una aportació que fem des de Sindillar, anar assenyalant aquest tipus de pràctiques i també fomentar que en grups com aquests es facin revisions profundes.
També dir que un somni que tenim a Sindillar és tenir una part de cooperativa. Que tots els projectes que generen l’economia de Sindillar poguessin ser en una cooperativa i això ens agradaria treballar-ho en aquesta xarxa.
I si poguessis triar les principals reivindicacions que feu des de Sindillar, una a l’administració pública, una a la societat civil i una altra a les altres organitzacions que estan treballant en les cures també i a l’Economia Social Solidària: què els exigiríeu a cadascun d’ells?
Doncs a l’administració pública li exigiríem, d’una banda, la derogació de la Llei d’Estrangeria i, d’altra banda, la total inclusió de les treballadores de la llar i de les cures al Règim General de la Seguretat Social. Això seria el més urgent. A nivell social, la revisió del racisme més enllà dels privilegis, perquè de res em serveix que algú digui “ai, jo m’he revisat els privilegis!” quan no ho fa de manera constant i no ho posa en pràctica. Aquestes revisions són de tots els dies i no són només mentals sinó que cal baixar-les a l’acció. I en el cooperativisme, la reivindicació seria formar-se en antiracisme per fer pràctiques antiracistes reals. Encara que no estic segura que una formació sigui la solució, però formar-se constantment és una clau. I també incloure a persones racialitzades en els equips de treball, en els equips directius, no en la part de col·laboradores, perquè sinó, tornem a repetir la dinàmica patriarcal: els homes estan dirigint i les dones accionant; les blanques estan dirigint i les migrades estan accionant. Necessitem canviar la dinàmica, perquè les migrades tenim totes les capacitats, l’intel·lecte: tot el que necessitem són oportunitats i espais per decidir i accionar.