Canviar el paradigma: la metodologia també es cura

La majoria de les dones que actualment treballem en l’àmbit de les cures també treballem en un mercat molt precari. O sigui, és una història que es repeteix.

Clara ser gran

Clara ser gran és una cooperativa creada l’any 2019, que treballa per a transformar el model d’atenció cap a la gent gran. Proposen cuidar respectant l’autonomia i afavorint la permanència a casa. Una altra de les seves aportacions fonamentals és la perspectiva comunitària, incidint per aconseguir barris acollidors que facilitin l’arrelament, el benestar i la participació quotidiana per a democratitzar les cures. També acompanyen a gent gran i famílies cuidadores, elaborant una metodologia d’atenció en conjunt amb l’entorn familiar i co-dissenyen residències i centres de dia per assolir una transformació d’aquests espais. Conversem amb una de les fundadores d’aquesta cooperativa, l’Innan Urueta.

Quins diries que són els elements més transformadors de Clara ser Gran?

Innan: Penso que és molt significatiu  l’inici de Clara Ser Gran, ja que vam construir aquesta cooperativa perquè no ens sentíem a gust amb el paradigma de les cures que s’estaven donant a la gent gran. Quan estava com a directora en una residència, et parlo de molts anys abans del Covid-19, que sembla com si tot hagués començat arran de la pandèmia, ja vam començar a veure tot allò que es treballava malament a la residència. És un sistema pervers, pel que fa al model econòmic de gestió que s’implementa, la metodologia i la política social. Fomenta una mirada assistencialista, d’institució totalitària, sense respecte per la presa de decisions i amb una atenció estandarditzada. Una mirada en la línia de la tecnocràcia. Veient aquesta situació vam voler apostar i transformar el futur que ens espera com a gent gran. Des d’una perspectiva feminista, si observem aquest sistema, veurem que la majoria de les persones grans són dones i la majoria de les treballadores són dones. També veiem que la majoria de les dones grans tenen uns recursos econòmics limitats, ja que en el seu temps treballaven en el mercat submergit i sense cotitzar. La majoria de les dones que actualment treballem en l’àmbit de les cures també treballem en un mercat molt precari. O sigui, és una història que es repeteix. El tema dels drets de les treballadores que tenim és molt reivindicatiu, però això sense canviar la nostra metodologia de treball, les nostres pràctiques, la nostra feina quotidiana, no serveix de res. És un sistema pervers, on es va maltractant a les treballadores i les treballadores, encara que sovint sense voler, a la persona gran.

I quines vies alternatives esteu intentant crear? 

Innan: Treballem sobretot el tema de la metodologia, com es fa l’atenció. Quan vam començar  a participar en la xarxa “Cura Digna” la nostra aposta inicial era treballar com a cooperativa la transformació del model d’atenció a l’envelliment i també actuar en residències. El primer any ja vam veure que a les residencies no els interessava canviar.

Per nosaltres és molt transformador donar eines concretes per millorar la qualitat de l’acompanyament familiar.  «Desprecaritzar” la cura té a veure amb cuidar les persones que cuiden, i nosaltres les cuidem a través d’eines concretes per donar millor qualitat d’acompanyament familiar. Per exemple, a tu et diuen que el teu pare té Alzheimer, però quan marxes a casa què fas? Ningú t’acompanya ni t’explica, no hi ha cap sistema d’acompanyament. I què sol passar després? Normalment, les famílies sacrifiquen a la dona. El raonament és: no pagarem a ningú, per tant, et quedes tu esposa/filla/germana.

D’una banda, aquest és l’espai on actuem nosaltres, ajudem a les famílies amb un servei que és l’Itinerari de cures, la planificació de les cures, que és tota una valoració interdisciplinària des de diferents professions per ajudar a la família a planificar el dia a dia, des de que la persona que necessita cures es lleva, fins que se’n va a dormir. I per altra banda, fem formació a les cuidadores professionals, per donar eines bàsiques per acompanyar una dependència o una demència. Tenim la part de formació que fem al Prat amb les companyes de CPS Francesc Palau -quatre cursos a l’any- i després un espai que es diu Cafè de les cures, que és un espai reflexiu per parlar d’altres temes que travessen les cures, com per exemple, la migració; i per últim, l’espai Cuida’t que el porta la nostra psicòloga, que proporciona eines per portar endavant aquest rol de cuidadora. A més a més, tenim  un projecte que es diu SAD-ESS i estem impulsant generar una metodologia de treball per a les iniciatives de l’economia social i solidària que es dediquen a les cures i que s’adapti a les necessitats i possibilitats de cada servei. Ho fem a partir d’un diagnòstic identificant els punts forts i els punts a millorar. Per exemple, ara tenim un projecte al Lluçanès, una realitat totalment diferent de Barcelona. A més a més, aquesta metodologia parteix des de la igualtat i la participació, no des d’una mirada experta que imposa si està bé o malament el que s’està fent, sinó que acompanya al disseny de les pràctiques i eines que siguin operatives pel servei i les usuàries en concret.

I què vol dir per a vosaltres “cura digna”? Com s’aconsegueix això? 

Innan: La dignificació de les cures passa per la millora de la qualitat d’aquestes. L’única manera que tenim de fer-nos un lloc dins d’un mercat controlat per grans empreses és a través d’oferir serveis diferenciats. Com a consumidors i consumidores en l’àmbit de les cures encara no tenim clar què és una cura digna. És per això que com a grup estem construint i generant una nova cultura de les cures. És difícil perquè la gent no està disposada a invertir més en aquests serveis, i menys en quelcom que abans feiem les dones gratuïtament. En el discurs “como en casa no se está en ningún sitio”, idealitzem el fenomen de les cures a domicili en què les dones estan invisibilitzades dins de la llar, cuidant de tot i de tots, i ara hi ha una tendència de tornar a això. Amb el tema de la gent gran has de mirar quina és la millor opció per cuidar d’aquella persona en concret, i moltes vegades les famílies són les menys indicades. Emocionalment, és molt difícil cuidar de la teva mare o el teu pare.

Un altre punt clau de la cura digna és l’Atenció Centrada en la Persona, el respecte per l’autonomia. L’autonomia és la capacitat de decidir el que vull per mi. Fem servir autonomia i independència de manera indistinta i són coses diferents. Jo puc decidir que vull viure a casa meva, però no tinc la independència funcional, aleshores, necessito suport i cures. Jo puc decidir que no vull prendre una medicació o vacunar-me, però no tinc la independència funcional per executar-ho i depenc d’una persona per fer-ho realitat. L’enfocament de les capacitats no és el més important, ho és més la capacitat que tinc per fer les coses i el que puc arribar a fer en funció dels mitjans (suport) de què disposo.

La cura digna també passa per la perspectiva comunitària: la gent gran ha de poder, no només viure a casa seva, sinó ser visible al barri i continuar participant en la vida, facilitant les relacions intergeneracionals. En el model actual, hem encaixonat els grups i hem perdut els punts de trobada que són els més rics. Sempre em fa gràcia quan l’hi preguntes a la gent gran “i per què no vas als casals?” i responen “perquè està ple de vells!”. Potser no volen pintar mandales, potser la participació que desitgen és anar al casal de joves a fer una xerrada sobre la seva feina o el feminisme. La perspectiva comunitària es pregunta: com aconseguim que la vida a casa no sigui un tancament, una reproducció de la institucionalització, i que les persones que cuiden també estiguin ateses? Per exemple, si jo cuido a la meva mare o la meva àvia, també necessito ser cuidada perquè és dur. I possiblement l’hauré de cuidar 10-15 anys més. Si seguim carregant tot a l’esquena de les dones, ens trobem dones medicades amb ansiolítics i amb lesions. Es tracta de mirar què envolta la persona, i no únicament posar el pes a la família. Hem d’aconseguir que es continuï amb la cadena de copresència: que si el de la farmàcia, que coneix la persona des de fa trenta anys, no la veu anar a  buscar la medicació, l’hi truqui. O que es mantingui el grup d’amigues que sempre fan el cafè juntes. No passar d’emmagatzemar-los a la residència a emmagatzemar-los a casa. A escala comunitària, els serveis socials o els ambulatoris, encara no estan gaire presents, així que sobretot és tracta d’anar jugant amb entitats. Buscar altres complicitats que puguin teixir aquesta xarxa de seguretat perquè una persona gran gaudeixi d’un espai i de les seves relacions.

Vosaltres vau entrar des del principi a la xarxa “Cura Digna”, quines motivacions teníeu?

Innan: Nosaltres quan vam començar, va ser molt orgànic, pensàvem que era molt important  estar presents per escoltar, teníem clar el que podíem oferir, però fins fa res no vam dir “volem treballar això”. A l’Atenció Centrada en la Persona, els equips treballen des del qüestionament de jerarquització del saber. Hem de deixar de ser els i les tècniques amb títols universitaris, per donar valor a les treballadores, que són les que realment acaben incidint. Jo com a tècnica puc fer una valoració, però qui és allà és la cuidadora. Ens interessa baixar tot el que sabem i posar-ho al seu servei. Nosaltres hem tingut unes oportunitats de vida i formatives, però el coneixement és per aportar-lo i compartir-lo. És molt interessant combinar perfils molt diferents i complementaris: serveis socials, tècnics, treballadores de primera mà, de tot. Això, és innovació. Dins aquest espai hem trobat l’espai per aportar més enllà dels drets laborals i les lluites sindicals. Veig que com a grup hauríem d’acabar sent una referència en aquest àmbit de les cures a molts nivells. La part més sòcio-empresarial, amb l’acompanyament de noves iniciatives, la part més de drets i deures de les treballadores, on som molt potents, i, sobretot, de la metodologia d’Atenció Centrada en la Persona. I al final, anar fent pinya. Hem de generar una narrativa, uns valors, necessitem un munt de formació, necessitem realment anar en bloc amb objectius concrets i línies ben definides.

Per acabar, quines són les principals reivindicacions cap a l’administració pública, la societat civil i les altres organitzacions del sector?

Innan: El que sabem és que la gent gran vol envellir a casa seva. No sols envellir a casa seva sinó que en cas de necessitar cures, volen tenir-les a casa i, la major part de la gent, vol morir a casa. Això, ara mateix, no és possible. Nosaltres aportem una part i allò ideal seria que tota la feina feta serveixi perquè les administracions públiques vegin que surt més a compte. Desenvolupar sistemes de cura per mantenir la gent a casa surt més econòmic que construir i mantenir residències. I aquí l’administració té un rol. Paradoxalment, la gent gran és un dels col·lectius al que menys diners es destinen, i aquí es dona aquest fenomen que nosaltres denunciem que és l’edatisme, la discriminació per edat. Som una societat molt abocada ala infància, que està molt bé, però amb la gent gran no hi som, hi ha un abandonament des de molts àmbits i això fa que el sistema residencial sigui el menys desenvolupat, serveix com a contenidors. Abans es feia amb els bojos i els leprosos, que els apartaven. I ara ho fem amb la gent gran.

També, hem de revisar com a famílies la planificació i consciència de l’envelliment, i la nostra forma de consum, per tal d’entendre perquè hi ha coses que ens costa pagar-les i d’altres no. Per exemple, la gent paga per la neteja, però no per les cures. És important revisar la responsabilitat que tenim com a consumidors i sobre nosaltres mateixos.