Parlem amb Yayo Herrero sobre Ecofeminisme

29 d'abril de 2024

Diu Yayo Herrero al seu últim llibre “Els cinc elements” que «les nostres economies han crescut divorciades de la trama de la vida en la qual, tanmateix, s’inscriuen inexorablement». I és que el capitalisme, malgrat construir-se d’esquena a aquesta vida, la necessita per sostenir-se, i la necessita en les condicions actuals: indigne i invivible.

A la jornada de reflexió que vam viure al Bloc4BCN, impulsada pels cercles d’Economies Feministes i de Transició Ecosocial de Coòpolis, i en la que va participar la mateixa Herrero, es van assenyalar diversos focus problemàtics que semblen aïllats i inconnexes entre ells mateixos, fruit de la intencionalitat mediàtica dels governs actuals.

Aquests governs s’emmarquen dins del mateix sistema econòmic i financer que ha declarat la guerra a la vida i que fa dècades que confronta les dinàmiques de la terra amb les dinàmiques d’interacció de la pròpia vida humana.

L’any passat, la turmenta Daniel va descarregar sobre Grècia en 3 hores la mateixa quantitat d’aigua registrada al país hel·lè en 4 anys. Aquell aiguat va ser clau per controlar l’incendi que assetjava el territori grec i que cap dotació humana va poder apaivagar. Aquella mateixa turmenta va seguir descarregant amb la mateixa violència i a Llívia va deixar unes 10.000 persones mortes i unes altres 10.000 desaparegudes.

Més a la vora: el canvi climàtic a la península està fent batre tots els rècords de temperatures i pluviometria coneguts: ja és un fet la desertització de la part sud i mediterranització de la part nord. Som éssers radicalment eco-dependents tot el que necessitem per viure prové de la naturalesa.

El caos climàtic en què estem ja immerses implica un canvi en les regles del joc que fins ara han regit la realitat. I aquest canvi condiciona ara, i ho seguirà fent en el futur, les condicions de vida de les persones, però també de tots els éssers vius.

Quin paper juga l’Ecofeminisme?

No podem perdre de vista que vivim en cossos que tenen necessitats: d’alimentació, d’aixopluc, de relacions, de salut, etc. Per poder viure vides dignes cal que aquestes necessitats siguin satisfetes en tots els moments de la vida, perquè la vida ha de ser cuidada des del principi fins al final. Històricament, aquestes necessitats les han cobert les dones, no per la seva naturalesa sinó pel mandat patriarcal, que ha assignat a les dones la cura de la vida.

En aquest sentit, com que som éssers eco-dependents i interdependents, la nostra vida és possible gràcies a la comunitat que interactua amb la natura.

En canvi, el planeta no ha de ser sostingut: el planeta es sosté sol. El que està en risc és la inserció humana en la trama de la vida. El repte de l’ecofeminisme és construir cultures, polítiques i economies que garanteixin el sosteniment de la vida humana que, de forma irremeiable s’ha de dur a terme en un context de decreixement.

Aquest decreixement no és opcional, és una condició sine qua non per fer viable el compromís de cobertura de les necessitats de totes les persones. Vulguem o no, viurem amb menys energia, menys matèries primeres i menys recursos.

Aquesta realitat es pot sostindre de dues maneres: una de tall feixista, on hi haurà un sector de la població protegit pel poder econòmic, polític i militar que exclourà de manera obligatòria l’altre part de la població per tal de sostenir-se, i una que es basi en els principis de suficiència, redistribució i cura de la vida. El moment actual és un moment de disputa cultural on ens cal una profunda consciència dels límits del planeta, però també de tot allò que ens cal (i el que no) per garantir totes les vides.

El debat és profund i les reflexions necessàries. I com sorgeix d’aquesta trobada, el repte majúscul és incidir de forma clara en aquesta disputa cultural. Com ho fem? Per on comencem?

La mirada ecofeminista no pot centrar-se exclusivament en valoritzar i repartir les cures, perquè el debat generat i la necessitat de reimaginar el sistema implica replantejar els sistemes productius, la perspectiva de classe, la redistribució, etc. Necessitem imaginació i memòria, perquè al llarg de la història els éssers humans han estat capaços de fer front i tirar endavant en moltes situacions i contextos extrems: conèixer com ha estat possible pot ser clau.

La vida bona i digna de tots els éssers humans ha de ser la prioritat d’aquesta transició eco social des de l’ecofeminisme que de totes totes també ha de ser bona pel planeta.