Des dels anys 70 del segle XX la crítica feminista a l’economia ha denunciat que tant la concepció d’allò que entenem per economia, com la forma d’organització del treball remunerat està centrada en l’experiència d’un subjecte masculí independent i autosuficient, sempre actiu en el mercat laboral, que mai es posa malalt ni té problemes de mobilitat i està lliure de responsabilitats de cures sobre ningú, ni tan sols sobre ell mateix.

L’anomenat «homo economicus» és el miratge entorn al qual s’ha organitzat un mercat de treball remunerat que, en el millor dels casos, es distingeix per una jornada laboral de 8 hores i un escàs mes de vacances pagades; característiques absolutament irreconciliables amb la intensitat i la rigidesa dels temps de cures que demanen la criança d’infants, la cura de malalts i l’atenció a persones adultes en situació de dependència. I és que sota aquest prisma d’autosuficiència d’un sector masculinitzat de la població que es reconeix com la mesura de totes les coses, la vulnerabilitat i la interdependència ni es reconeixen ni es valoren.Així doncs, els homes s’insereixen al mercat de treball en condicions de privilegi construïts socialment en un sistema sexe-gènere que delega en les dones la responsabilitat de la reproducció social. Aquesta realitat es fa evident en dades tan flagrants com que les dones dediquen el doble d’hores setmanals que els homes a la llar i la família, són les cuidadores principals en tots els moments del cicle vital o treballen a temps parcial tres vegades més que els homes. Com afirma sarcàsticament l’economista feminista Cristina Carrasco(1), és la “mà invisible” de les llars qui resol els problemes de sosteniment de la vida humana a les nostres societats.

Des de l’Economia Feminista no només es reivindinquen la vulnerabilitat de la vida com a condició intrínseca a la naturalesa humana i la relació d’interdependència com un vincle essencial per a la producció i manteniment de la vida entre generacions. L’ecofeminista Yayo Herrero(2) afirma que cal visibilitzar i donar valor al treball domèstic, reproductiu i de cures com a base de tota economia, ja que sense aquest no existirien persones productores ni consumidores; perquè són una conjunt de béns, treballs i processos materials i immaterials fonamentals per al benestar i són una feina que exigeix de temps, energia i coneixement. Com a societat, hem d’ampliar necessàriament la noció de treball més enllà de l’ocupació, i concebre dins del terme el conjunt de processos que sostenen la vida. Cal, a més a més, una reorganització profunda i el repartiment equitatiu d’aquestes tasques per situar el benestar social en el centre. L’anomenat paradigma de sostenibilitat de la vida neix, per tant, com una proposta teòrica i pràctica que defensa una concepció de l’economia entesa com l’activitat que, impulsada des de diversitat d’agents, proveeix de manera sostenible les bases materials per al desenvolupament personal, social i ambiental de les persones i comunitats al territori. Al mateix temps, desenvolupa una cultura organitzativa que incorpora el principi d’equitat per intervenir sobre la diversitat de factors generadors de desigualtats, i reconeix la centralitat de la cura no només com una necessitat de les persones en relació a la seva vida privada, sinó també com una necessitat per al sosteniment dels propis projectes i equips de treball.I és precisament en aquest nivell -la sostenibilitat col·lectiva- on ubiquem alguns dels aspectes millor valorats en les relacions laborals practicades a les entitats del Mercat Social Català: l’adaptabilitat dels horaris, les possibilitats de conciliació, l’autonomia per organitzar-se la feina, el suport de les companyes, la satisfacció global per ser membre de l’organització, el grau de democràcia interna, les oportunitat de formació i creixement personal i la forma de resolució de conflictes.(3)

(1) Carrasco, C (2003) La sostenibilidad de la vida humana: ¿Un asunto de mujeres? Veraz Comuni-caçao, Portoalegre.

(2) Herrero, Y (2016) Una mirada para cambiar la pel·lícula: ecología, ecofeminismo y sostenibilidad. Ediciones Dyskolo. Arxiu digital.

(3) Consulteu els resultats de l’Informe Mercat Social Català de la XES del 2010 a 2017