La Colla té un origen bastant particular, ja que neix de les necessitats de les persones cuidadores. Quins creus que són els aspectes més destacables de La Colla?
Xabier: Una cosa molt transformadora de La Colla és que no hi ha hagut un disseny a priori, no hi ha hagut una persona que hagi imposat el com fer les coses o una ment molt lúcida, amb molta formació, que hagi marcat la ruta. I això és molt potent perquè hem estat receptius a les necessitats de les persones cuidadores, que han tingut el seu propi paper. Com a projecte s’han facilitat uns espais de construcció grupal que ens treuen de la lògica individualizadora en què deixem a les persones que cuiden: “és la teva mare, és el teu problema”. Ens sembla molt potent la composició dels grups, ja que són una barreja entre professionals de la salut, professionals de serveis socials i cuidadores. Creiem que això és bo per a la salut del projecte i permet un treball més integral. Són espais en els quals adquirir unes eines bàsiques, però no s’han concebut com a tallers, no parlem de 10 sessions, 2-3 mesos de durada… La idea és arribar a un canvi de xip: en la mesura que les i els cuidadors es vinculen a altres persones, van canviant la mirada i contacten amb el desig d’estar bé i amb la consciència que tenen dret a tenir una vida satisfactòria. En passar a grups comunitaris, ens hem pogut connectar entre nosaltres i tenir consciència del nostre rol com a persona cuidadora. Per nosaltres és molt transformador fer les coses diferents i generar una manera nova de relacions entre ciutadania i serveis, a partir de la cura.
I des de La Colla què s’entén per cura digna?
Per nosaltres, és que es tinguin presents les necessitats de les persones que cuiden. Potser hi ha una malaltia que puja i baixa, que té períodes pitjors que uns altres, i les persones que cuiden necessiten un suport, encara que estiguin molt ben equipades emocionalment. També creiem que cura digna és que existeixi un dret a la cura, que tinguis els mitjans per poder cuidar i ser cuidat. Per això és necessari que l’Estat assumeixi una part de responsabilitat, i que les persones que cuiden ho facin per desig i no per obligació. I que existeixin els mitjans en cas que els familiars no vulguin o no puguin assumir les tasques de cures. En aquest sentit, també reivindiquem unes condicions de treball dignes per a les professionals que es dediquen a la cura, que estiguin valorades, que estiguin ben pagades, ja que s’hi deixen la pell.
I, sobre la vostra participació en la xarxa “Cura Digna”, quines motivacions us porten a entrar a aquest grup i quina és l’aportació mútua que trobeu aquí?
Aquest espai és molt interessant ja que proposa que les entitats tinguin més autoconfiança, més apoderament i més capacitat de guanyar mercat, que es posi realment en valor, que des de fora es vegi com d’important és allò que fan. I, clar, que es visibilitzi i promogui la contractació de les cooperatives que presten aquest servei. Nosaltres no som una cooperativa, ni oferim un servei, però també això és el que té de bo aquesta xarxa: que hi ha entitats diverses, per treballar la cura de manera integral, i nosaltres en això aportem proximitat. Li veiem tot el sentit a aquesta xarxa, és un espai de compartir desitjos. Aquest espai és molt important per conèixer-nos entre diferents organitzacions i persones que estan treballant en el sector, des de diferents llocs. Per tant, no estem parlant solament de la cura com a acció professional o familiar, sinó que parlem del tipus de societat que volem, i per a mi, l’embrió que genera aquests canvis, són precisament les cures.
I per tal que aquestes arribin a transformar a tota la societat, quines són les demandes més urgents que hauria de complir l’administració pública, la societat civil i les entitats de l’Economia Social Solidària?
Sobre les reivindicacions, jo crec que tota la societat, totes les persones hem d’estar sensibles al treball de les persones cuidadores i necessitem accions més decidides en aquest àmbit. No parlo de les grans línies polítiques, de crear grans centres de cures, sinó que hi hagi motivació i decisió perquè existeixin més iniciatives comunitàries. També és interessant que en això, es barregi amb els serveis públics, perquè sinó Serveis Socials corren el risc de ser perifèrics. I resulta que en el nostre cas són els professionals de Serveis Socials i de Salut els que estan en contacte amb les persones cuidadores, els que hem anat escoltant les seves necessitats, el que els passa, en quines circumstàncies es troben, etc. Això és allò realiment important: la barreja de serveis públics i comunitat, perquè les institucions no es converteixin simplement en gestores. A nivell d’acció de barris em sembla important que hi hagi suport perquè iniciatives com La Colla creixin i puguin arribar a més persones per generar una acció i una articulació realment transformadora. Entendre que el que li passa a la meva veïna també ha de veure amb mi i així crear comunitat.